I la Júlia va arribar

De matinada vam marxar a la clínica. Tot va ser ràpid. Unes hores d'espera i - paraules de la llevadora - "tu avui pariràs". I així va ser, contra tot pronòstic, un part natural, ràpid i molt emotiu. I vam sentir el plor de la Júlia i la vam poder besar. 

A les 8.40h del 31 de març de 2013 amb 2530g va nèixer la nostra segona filla. Aquesta nova preciositat que ens va regalat la vida. Gràcies a Déu tot ha anat be, molt bé, i ens sentim molt feliços. Ara els quatre novament a casa en aquesta nova aventura que és fer crèixer la família.

En el compte enrera

2013....PA NOTA

Este 2013 que ya asoma casi a marzo pero que para mi es el estreno, es el regreso, es un nuevo empezar. Siiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii, por fin soy licenciado. No voy a entretenerme en explicar procesos. Ha sido largo y duro, pero ya se ha acabado. Lorena llegó a la meta en junio de 2012 y ahora, con retraso, pero igual de feliz llego yo.

¿Que para qué servirá? Laboralmente poco, o al menos ahora. Pero como mínimo se me ocurre una de las mejores razones: si no me hubiese aventurado a estudiar Historia del arte no se hubiese cruzado por mi vida lo mejor de ella. Descrubir una "obra de arte" y empezar una historia de amor.

Pues así empieza este año, y sigue con una primavera que será, cuando menos, fecunda, pues va a venir con una flor que nos va a perfumar de nuevo la vida.

Creo que con todo, a pesar de los baches, nos espera un 2013 que va a ser de nota.

I volant van arribar els 3 anys

No cal que parli de la fugacitat del temps, molts ho han fet. Si que és certa aquella màxima popular que diu, aprofita ara que aviat creixen! Doncs com si hagués estat només una estona han passat 3 anys. El Martí ja s'ha fet un nen i amb tres primaveres a sobre s'ha transformat en un tot un homenet, guapo, divertit, bitxo i xerraire.
Fidels a la tradició hem volgut fer la foto commemorativa de tal efemèride. Per tots vostès, mentre sona el motes felicitats de fons, teniu la foto del nostre regal.

Tanto tiempo sin contar

El tiempo pasa veloz, y el blog, casi en el olvido, ha quedado relegado a un rinconcito en la red donde cuesta asomarse. Quizá vino la rutina, o saber que casi nadie nos sigue aquí. Aun así, aunque sea a retales y cada muchos meses, me propongo seguir utilizando esta vitácora digital para contar lo que nos acontezca, lo que sintamos, queramos, añoremos, amemos...en fin, contar la vida.

Desde Navidad no volvía a este refugio que es escribir y contar, quizá soñar. En vísperas del 3r cumple de Martí, de la boda de Ramon e Irene, de un final de curso que promete ser duro, de recortes y más recortes, de una carrera que toca a su fin, de anhelos de tiempos mejores, de ser más, de vivir en plenitud he vuelto, casi por casualidad a escribir. Tanto tiempo sin contar.

Agradezco a la TV por ser tan mala que me hecho llegarme hasta esta otra pantalla donde yo elijo lo que quiero.

Cançó M’AGRADA EL NADAL

M’AGRADA EL NADAL

M’agrada el Nadal, faig petons i regals
els carrers i els balcons, plens de llums i colors.
M’agrada el Nadal, un pessebre com cal
pastorets i torrons i cançons vora el foc.

Quan miro la nit veig el vidre entelat,
escric amb el dit Bon Nadal i un desig.
Vull un tall de torró pel pastor Rovelló
i carbó dins d’un sac, pel Dimoni escuat.

Vull un somni de neu per baixar amb un trineu
poder veure el rei blanc, fent de mag un instant.
Vull pujar dalt del cel per fer surf amb l’estel
fins l’estrella d’Orient que s’apaga i s’encén.

Vull que em donis cançons i un sac ple de petons
i un dibuix d’aquest món sense mals ni canons.

Damaris Gelabert

Escolta la cançó

Bon Nadal 2011

Que tingueu tots un feliç Nadal, que l'estel guiï les vostres passes cap al portal,
que s'ompli de joia el vostre cor, que regni a les nostres vides la pau i l'amor.

Ummm...un polo

L'estiu i els polos queden llunyans però sempre és xuli recordar la il·lusió de mejar-se un gelat.

Universitat eterna

Això és el conte de "nunca acabar". No direm QUAN vam començar perquè fa molt de temps i em fa vergonya. Lo nostre no és una carrera, és una marató. Aquesta setmana tornem a estar d'examens - aquest cop a meitat de curs, coses del Bolonya- i torna a passar per cap la idea de qui collontri ens mana seguir estudiant. Lo tranquil que estariem.....mmmmmmmmmm. NO ho vull ni pensar. Tenir les tardes sense classes, els findes sense estudi, els Nadals sense biblio, l'estiu sense exàmens pendents....ohhh, sembla un somni.
Per sort cada cop està més aprop i, si els nostres càlculs no fallen, al 2012 la Lorena i al 2013 jo deixarem les aules per ser historiadors de l'art. No cantarem victoria però la meta ja no queda tant lluny.

Animalets i bon dinar

Després d'uns dies de pintura i muntatge ens hem pres una jornada de descans a Castellví i com podeu veure, ens ho hem passat d'allò més be tocant les bestioles. Per arrodonir-ho, un bon dinar.