Embarassades invisibles??

Porto uns dies llegint als diaris algunes cartes escrites per dones embarassades que critiquen l'actitud poc solidària vers el seu estat de la gent als transports públics. I és ben trist que ho hagi de corroborar. És increïble el comportament incivic i egoista de moltes persones que girant el rostre i/o fent-se els boixos pretenen aparentar que ignoren la teva "gran" i evident presència. I més trist encara és haver de plantar la teva panxa davant d'algú per que et deixi seure quan tornes a casa després de 8 hores de feina i amb 10 kilos o més de pes a la "motxila". Al principi pensava que es tractava d'una actitud puntual però amb el temps i l'experiència d'altres dones com jo, m'he adonat de que està més generalitzada del que em pensava.

Tot i així, seguiré trencant una llança en favor d'aquelles persones educades i solidàries que s'aixequen sense dubtes i t'ofereixen el seu preuat seient. No vull que la resta insolidària enfosqueixi el seu educat comportament.

Dia Mundial de la Salut

Avui dimarts 7 és el dia mundial de la Salut i tot i que sé que hem avançat força encara ens queda molt i molt per fer. L'investigació, el desenvolupament de nous fàrmacs, l'atenció personalitzada, una segurat social són eines que ens han de fer sentir-nos orgullosos i agraïts. La manca de metges, les llargues esperes, el sistema saturat són les nostres "petites" creus.
Desgraciadament queda encara l'altra cara de la moneda, molt més amarga. Si als països europeus la mitjana en salut per habitant és d'uns 1500 euros a l'Àfrica en molts casos no arriba a 10 euros. No sé com equilibrar aquesta balança. Sense donar-li moltes voltes això em demostra novament la injustícia que és haver nascut - casualitats de la vida - al Txad, Camerun o Angola em comptes de Espanya, Alemania o Suècia.... i sincerament, aquesta realitat em repel i em fa patir.

Desapareguda?....no, simplement esgotada!

Pensaveu que la mare i portadora del tresor estava desapareguda, doncs no... aquí em teniu. Haig de confessar que l'atac de cansament i "ganduleria" que em persegueix desde fa ja 7 mesos i escaig ha estat el culpable de la meva apatia virtual i no pas l'escassetat de coses a explicar. La major part d'elles us les ha anat comentant el Pau mentre jo m'he dedicat a intentar mantenir i guardar les escasses energies que tinc pel Martí.
Qui ha passat per això ja sap el que és i qui no... doncs s'ho trobarà en un moment o altra però val a dir que no hi ha hagut cap mal moment que no valgués la pena suportar un cop penses en la criatura que portes dins. Quina responsabilitat!!!!

D'aquí unes quantes setmanes, el Martí ja estarà entre nosaltres, la personeta gairebé imperceptible al principi, s'haurà per fi materialitzat davant dels nostres ulls i aquest moment no té ni tindrà preu. Mentrestant, intentem enllestir tot allò que el Martí i nosaltres necessitarem quan arribi.

LORENITO

Encara està dins la panxeta i ja li han posat mote: Lorenito. Així es com anomenen al Martí a la feina de la Lorena. Qui ens ho anava a dir que la cosa degeneria tan ràpid. A mi ni tan sols se'm passava pel cap quan al desembre cercàvem amb presses un nom pel peque. Tot i que pensan-t'ho bé, quedaria força original i segurament seria el primer. (Un moment, ara miro el google, oh no, ja existeix, té un fotolog, sembla que és una teenager que li agrada Rebelde i Pignoise i escriu wenas , lorenito te mato k verguenza ayer madre del amor jaja justo ma ese bar ee jaja tarde increible aunk yo un poko roja n?? jaja tQ!! i també hi ha una altra entrada al Myspace.)
En fi, que el nostre nen es diu Martí.
Què cosas tiene la gente!

Moviments alienígenes

Ell Martí ja fa temps que es mou. De fet no ha parat de moure's des que va ser engendrat. Ja ho deia Parmènides, "panta rei", tot flueix. La vida és moviment. Ja a les primeres ecos vam gaudir de la visió d'un mini-nen que es movia còmodament en l'espai uterí, flotant en el líquid amniòtic. En les últimes ecografies el Martí estava apretat, encongit.... però per suposat no parava de bellugar-se.
I quina emoció notar que es mou. Sentir les patadetes. És una dels motius pel que cada dia acaricio la panxa de la Lorena suament, com si fos un un bruixot passant les mans sobre la bola màgica i ... txas!, un copet em saluda. També li parlo tot i que encara no m'ha contestat res.
Però el diumenge passat la cosa va anar una mica més enllà. El Martí ha crescut i sembla que ja no té prou espai. Al girar-se o quan es movia, apareixien uns bonys a la panxa de la Lorena, quelcom que sobresortia i s'amagava. Braç? Cama? Peu? Jo ho definiria com a moviments alienígenes. Estem supercontents de tenir aquest "nou passatger" entre nosaltres.

PD.- Podria definir-se com quelcom així. (foto trobada a internet)

Pongamos que hablo de ... Martí

De Martines ha habido muchos en la historia y en el mundo. Es un nombre de origen latino y se relaciona con Marte, el planeta rojo donde muchos creen que habitan los extrarrestres y la NASA asegura que hay agua. También el dios mitológico de la guerra del que espero herede bien poco.
El motivo por el que el nombre llegó a nuestro subconsciente y de allí a nuestros labios y después a nuestro corazón es trivial, visceral, lo que se dice "porque sí". No hay razón premeditada.
Para mí es un nombre bonito, sonoro, con su nasal bilabial, la sonoridad vibrante de la r en el medio y ese final acentuado que denota fuerza y energía positiva.
Repasamos el pasado, lejano y presente. La varidad es estupenda: de San Martín de Tours y el peruano San Martín de Porres a Martín Lutero que armó un gran lío con su Reforma. El filósofo Martin Heidegger, el activista Martin Luther King luchando por la igualdad de razas, el erudito y filólogo Martín de Riquer y el cineasta Scorsese. Està Martina Hingis i Navratilova en el deporte, el cocinero Martín Berasategui y muchos más que me dejo y otros tantos que ingoro. Incluso está el señor Martín, tín, tín que tenía un botón, ton ton bajo el que había un ratón, ton, ton.
Faltan dos meses para que Martí Arasa Spinola venga a escribir su propia historia en la historia. Ya le esperamos con ganas.

La Setmana Cultural

Esquiada a Núria

Aquest dos mesos han estat intensos. A l'inici del 2n trimestre se li ha sumat l'esquiada, la setmana cultural, jornada esportiva,sortides, entrevistes amb pares i l'avaluació de l'inspector. Tot ha sortit bé. Aquí teniu una

La primera vez que lo noto

Fue hace unos días. Estábamos en la cama, apuntito de dormir. Como siempre un poco de conversación, unas caricias en la barriga y algún que otro beso. Lorena me dijo: aquí! y obediente moví mi mano y pum! un golpecito suave. Su madre me lleva mucha ventaja. Yo era la primera vez que lo notaba. Ya sé que està ahí dentro, que va creciendo, - y por lo que he leído- que se chupa el dedo, que se da vueltas y que hasta tiene hipo. Que les estan creciendo las uñas, que tiene pelo, pestañas y ya puede oír. Es el misterio de la vida dentro del útero. Pero cuando lo notas eres más consciente, vuelves a confirmar que está allí. Nuestro bebé, mi tesoro.
Aún así a veces comentamos que no sabemos lo que se nos avencina. Que no somos suficientemente conscientes. Que no nos daremos cuenta hasta que le tengamos en brazos, le oigamos llorar, lo veamos con nuestros propios ojos, le podamos llenar de besos.

Preparando el terreno

El tiempo pasa y aunque todavía quedan tres meses, hay que ir dejando cositas acabadas para que luego no se nos eche la presión encima. Es eso de sin prisa pero sin calma (o algo así).
La semana pasada compramos el carrito. Maldita la broma que hizo sacar humo a la Visa. 3 en 1. Capazo, sillita y pieza para el coche. El precio no se dice. Ya tenemos vehículo para pasear al Martí por donde queramos.
Este finde rasca que rasca hemos desempapelado la pared donde habitará nuestro peque. Todavía queda mucho por hacer porque tras el papel se esconden grietas, humedades y algún que otro hongo tan grande como un champiñón. Nada que un poco de yeso, una buena dosis de masilla y una gruesa capa de pintura no puedan tapar. Si no, siempre nos queda la opción de poner un armario o un cuadro gigante que tape el apaño.